El cotxe va anar agafant més velocitat i va comenÇar una aventura que mai no hauria pensat viure als meus quinze anys. Quan vas a cent quilómetres per hora dins d´un cotxe, sents que el que es mou és el món de fora i no tu. Peró, quan vas a cent vint i no portes vidres perqué algú ha rebentat d´un tret les dues llunes, et sents com si t´haguessis llanÇat en paracaigudes des de l´estratosfera sense ampolles d´oxigen. No és vertigen, ni mareig, ni pánic, ni dolor, és tot aixó alhora multiplicat per mil. No et sabria dir a quina velocitat anávem, peró t´asseguro que estávem a punt de superar la barrera del so. L´aire travessava el vehicle com un huracá. Per un moment vaig témer que la forÇa del vendaval m´aixequés del seient i em llancés pel forat del vidre del darrere. «Recorda-te´n: quan es fuig, no s´ha de mirar enrere», m´havia dit l´Héctor.
