Després de llegir als diaris la notícia d´un accident aeri a l´Himálaia, Tintín té un somni en el qual el seu jove amic Tchang está ferit i mig enterrat a la neu i li demana ajut. A l´endemá s´assabenta pel diari que Tchang viatjava en l´avió sinistrat i que no s´han trobat supervivents. Peró en Tintín té la certesa que el seu amic és viu i se´n va cap a Katmandú, amb l´objectiu d´organitzar una expedició de rescat. Aquesta obra coincideix amb una época de grans turbuléncies en la vida d´Hergé, i la seva creació va constituir per a ell una veritable terápia, que el va ajudar a tirar endavant. Segons ens explica el mateix Hergé, per aquella época, travessava una auténtica crisi vital: sofria somnis i malsons gairebé sempre blancs, nevats, que es repetien una i altra vegada, fins el punt que l´autor va haver d´anar a un psiquiatre, el qual va aconsellar-li que deixés aquell treball que no era capaÇ d´acabar. Per sort, l´Hergé no ho va fer. No tan sols va acabar Tintin al Tibet, sinó que segons l´opinió de molts és una de les seves obres mestres. El color blanc també regna en gairebé tota l´obra, peró ara no és com un malson sinó com una depuració. Aquí veiem Tintín en la seva versió més humana, molt preocupat pel seu amic desaparegut i que emprén un llarg i perillós viatge seguint un somni en el qual l´ha vist amb vida. En aquesta obra, Hergé dóna curs a la seva fascinació per l´Orient i per els fenómens paranormals, somnis premonitoris, telepaties, levitació, etc. L´Hergé va documentar-se molt a fons per realitzar aquesta obra. Segons ens informa ell mateix, per a la figura del yeti, tenia la llista de totes les persones dignes de crédit que l´havien vist, amb una descripció molt precisa de la seva forma de vida, i la fotografia de les seves petjades. Hergé va conéixer el vencedor de l´Anapurna, Maurice Herzog, el qual també havia vist les petjades i les hi va descriure, indicant que no eren les de cap ós sinó les d´algun bípede que s´aturava al peu d´una muntanya rocosa.
