Al llarg de la vida hi ha moments harmònics, com una mena de guspira que torna a encendre´s de tant en tant. Són fugaços, imprevisibles, inajornables, no es poden encabir en cap capsa, no s´atresoren física-ment. Només passen una vegada i després ressonen en la memòria. És en aquests moments que es dilueix lleugerament aquesta continuïtat interior unificadora de la consciència. Però com diu Annie Ernaux: «Si no les escric, les coses no han arribat al seu terme, només les he viscudes». Els relats d´El sol de l´hivern atresoren alguns d´aquests moments que han anat ressonant en el cap de l´autora durant anys i que ara troben la drecera per arribar al seu terme.
