Fet d´una bufada i amb tres o quatre nucs ben dats, Globoflèxia és un cant a les coses, a la dinàmica dels objectes que omplen l´espai que emmarca el poeta, una fotografia anímica de la seva lògica uns cops il·lusionant per bella i perversa, en altres ocasions, per la seva càrrega de nostàlgia malsana que acumula. Com ja va fer a Les coses i els miratges (Premi Benet Ribas 2014), González Pujalte es planta damunt del món i deixa que allò que el compon l´ompli d´una perplexitat de la qual diríem que frueix sovint com d´un plaer més propi de les edats madures que dels anys del descobriment. S´atura i cerca un punt on equilibrar-se l´ànima en un món tan ple de desencisos i creu trobar en el llenguatge un què sé jo que li permeti entrellucar, flexionant-lo, el sentit de certes nimietats de la vida. I bufa encara més i fa poesies, formes que creixen i ocupen espai com quan s´infla un làtex i la seva pell s´expandeix posant una forma nova en la natura.
