Parlar de la contracultura a casa nostra entre el final del franquisme i els Jocs Olímpics és enfrontar-se a un gran forat negre. La idea que el país bullia és certa, especialment Barcelona, peró en general no tenim present amb quina efervescéncia: dotzenes de cómics i revistes autopublicats, tot i l´estricta censura;músics que creaven sons impossibles i lletres escandaloses i tallaven d´arrel amb la tradició;poetes que renegaven dels seus cognoms burgesos per capbussar-se en el que fos que havia d´arribar... La mort del dictador va fer caure totes les barreres, esperonant la creativitat i reafirmant la llibertat personal i d´expressió. Concerts, bars, locals d´assaig, baralles, moviments socials, editorials, discográfiques, alcohol, fanzines, cases okupes, drogues, sida... De tot aixó i més parla Aleix Salvans en aquesta crónica que cus el relat de la cultura alternativa d´aquells anys, enfilant escenes en qué trobarem Pau Riba, Nazario, Mariscal, Pepe Sales, Quim Monzó, Víctor Nubla, Sisa, Ramon Barnils, Enric Casasses, Pau Malvido, Ocaña, L´Odi Social... i fins i tot Jiménez Losantos.
