Manuela Penarrocha té tretze anys. Asseguda en una cadireta baixa al portal de casa seva, cus les espardenyes com ningú. La nena d´ulls grisos i cabells d´or recorda el seu pare. Ell, per fer la guerra, n´ha portat unes com aquestes, com la resta de carlistes, homes d´espardenya, garrot, trabuc i navalla a la faixa. Vol abraÇar-lo, sentir l´escalfor del seu petó al front. Enyora la mirada dura i alhora plena de tendresa, el seu riure estrident. Només espera que torni per veure´l lluitar de nou pels seus ideals, per retornar a la seva família i al poble la dignitat perduda, a vida o a mort. Pel color dels cabells, el seu pare, Tomás Penarrocha Penarrocha, és conegut a Forcall com el Groc. «Pare! No creia Pep lo Bitxo i era veritat! M´ha dit que t´havia vist al riu i jo no l´he cregut... Pare! Pare! Davant la seva filla Manuela, que corre cap a ell, tots els pensaments del Groc s´esvaeixen. Veu les seves trenes rosses ballar-li sobre les espatlles. Llágrimes d´amor rodolen per les galtes del Groc quan abraÇa el cos menut i lleuger de la Manuela. El Groc l´aixeca a l´altura del seu rostre i li fa un petó. Amb la Manuela als braÇos, el Groc sap que ha tornat a casa».
