Amb el seu nou llibre de poemes, Rastre nival, el quart des del 2009, Àngels Marzo (Caldes de Montbui, 1977, i lleidetana d´adopció voluntària) ha abandonat l´època de l´aprenentatge i competència i ha fet el salt directe cap a la maduresa humana, intel·lectual i artística. Francament, feia temps que no llegia un recull de la contundència, la valentia, l´extremitud, la lucidesa, l´exigència i la dura i delicada bellesa de Rastre nival. La poeta reflexiona a fons sobre la tossuda voluntat de la vida d´imposar-se (?Per. la vida insisteix com la saba dels arbres?) malgrat les incerteses, els somnis fallits, els fracassos assumits i l´implacable pes de la realitat. A través d´una galeria extensa d´imatges que recorren la hist.ria de l´agència humana en positiu i negatiu, des de la prehist.ria al segle XXI, l´autora es pregunta si la poderosa metàfora de la zona nival que presideix el conjunt significa el buit i l´extinció o, contràriament, la continuïtat i la resiliència. Serem necr.fils o bi.fils per utilitzar els termes d´Erich Fromm? Crec que s´endevina la tria d´Àngels Marzo: el camí marcat per Henri Cartier-Bresson, Lyubov Morekhodova, Zygmunt Bauman, Rosa Parks, Itzhak Perlman i William A. Watkins. Rastre nival aposta en ferm per un rearmament de la poesia per contravenir la banalització i la tebiesa actual (Sam Abrams)
