Wittgenstein, separant-se de la tradició, no va practicar mai una filosofia narrativa, discursiva o argumentativa, sinó que hi emprà el comentari breu, l´observació lacònica, l´exemple o el contraexemple, l´apotegma, l´aforisme... I aquesta manera trencada d´escriure no sols genera el problema de com llegir els seus escrits -una lectura lineal no n´és mai aclaridora-, té també la conseqüència que no es pot presentar la seua filosofia fent servir el seu estil. Si es vol explicar Wittgenstein, és indefugible adoptar un format narratiu, discursiu i, de vegades, argumentatiu, és a dir, cal ser wittgensteinians no a la manera de Wittgenstein.
