Carlos Lagarriga escriu aquest dietari de dolor i llum a l´hospital de la Vall d´Hebron mentre hi tenia la seva primera dona, la Cristina, a la unitat de palliatius, amb un càncer sense remei. Alhora, ell mateix estava ingressat a la planta de digestiu del mateix centre. En aquestes anotacions descriu les pujades i baixades d´una planta a l´altra amb el degotador i els cigarrets, el pas angelical de les infermeres o la irrupció destralera i sorollosa dels gitanos en la quietud asèptica de l´hospital, com en un text de García Lorca. També les seves fintes al dolor, gràcies a la seva estranyesa per l´absurditat de la vida i a un sentit de l´humor d´home culte, agut i malenconiós. Si la història del llibre és bonica, les seves pàgines encara ho són més. «Fulles que cauen d´un arbre», diu Lagarriga. Tenen un toc poètic, una elegància emocional colpidora i vessen d´ironia jovial, que fan que l´autor vegi els passadissos d´urgències com els carrers dels sanfermines o que respongui a la radiòloga que li demana si porta res de ferro, que «la salut, per descomptat, no». És un llibre que espanta les incerteses, la desemparança i les pors a manotades de fe d´esperança i de bon humor. Ho diu en una dedicatòria: «Les nostres torxes s´apaguen, però una gran llum ens espera».
