Vint-i-cinc anys després de la publicació deáLa terra retirada iLa palmera de blat,áMercè Ibarz tanca el Tríptic de la terra, l´obra de tota una vida, amb Labor inacabada. Tres joies amb les quals l´autoraáexplora, amb gran llibertat expressiva, les fronteres entre gèneres literaris, paisatges i generacions.áá Quan Mercè Ibarz, l´any 1993, va publicar La terra retirada va obrir un camí que no ha deixat de donar fruits per a la narrativa en català. «Cr.nica autobiogràfica i d´un país», en paraules de Joan Triadú, «testimoni impagable», Ibarz hi evocava els canvis socials, econ.mics i paisatgístics que la gestió de les terres actives de cultiu pot suposar en un territori: en aquest cas, el seu poble natal, Saidí, a la Franja. El llibre es va convertir ràpidament en «un clàssic indiscutible de la literatura catalana del darrer quart del segle XX», com va dir Julià Guillamon.Al cap de dos anys va escriure´n la versió novel·lada, La palmera de blat, protagonitzada per una jove periodista que torna tres dies al poble per assistir al funeral del seu avi centenari. És una novel·la d´una bellesa rara, plena d´imatges inesborrables, en què, com qui segueix un joc de pistes ?de vegades ben tangibles, de vegades tan sols intuïdes o somiades?, la protagonista reanima la mem.ria del seu racó de món, dels seus vius i dels seus morts.Ara, passats més de vint-i-cinc anys, reprèn el fil a Labor inacabada per donar forma a aquest Tríptic de la terra. Altre cop en el registre de la cr.nica en primera persona, amb fragments d´assaig fotogràfic, Mercè Ibarz continua, amb renovada llibertat expressiva, les seves anades i vingudes entre les fronteres dels gèneres literaris per constatar fins a quin punt les hist.ries, la hist.ria, comencen a contar-se soles i amb els anys es descobreix que no s´acaben mai.
