Un home volant fins al cel en un escarabat merder gegant per visitar els déus i portar la pau al món, una secta tronada d´intel·lectuals comandats per Sòcrates que passen massa temps als núvols, o uns homes que se´n van a viure una vida de reietó amb els ocells i acaben instaurant-hi un règim aupressor. Deia Pompeu Gener que Aristòfanes, el gran poeta còmic de l´antiguitat, era «un tipo únic del seu art», amb un «esperit únic que no s´ha vist mai més en la Història». I si bé és cert que «el món no ha vist, i potser no veurà mai més, un tal espectacle: l´orgia dirigida pel geni», aquest autor genial, capaç de l´escatologia més descontrolada, de la fantasia abans del gènere fantàstic i dels jocs de paraules més surrealistes, ha hagut de passar pel purgatori de les traduccions, per les diferents censures que l´han intentat fer més passable per a la moral de l´època, sense fer justícia ni al seu verb descarnat ni a la seva fastuositat. S´oblida així que Aristòfanes va ser un poeta còmic. Presentem aquí la primera traducció catalana en vers de tres de les seves comèdies més líriques, més alades: "La pau", "Núvols" i "Els ocells". Unes traduccions que miren de conciliar els dos caràcters indissociables de l´autor: l´humor i la poesia. Aristòfanes (Atenes, 446-386 aC) és el poeta còmic més brillant de l´antiguitat i un dels més hilarants de tota la literatura universal. Com Ésquil, Sòfocles i Eurípides per a la tragèdia, era, ja per als grecs, el gran clàssic de la comèdia antiga. Gràcies a Zeus, n´hem conservat onze peces de la quarantena llarga que sabem que va compondre. Li va tocar viure una de les èpoques més crítiques per a la democràcia atenesa: la guerra del Peloponès (431-404 aC), que va comportar la fi del domini d´Atenes sobre l´Egeu. Però va sobreviure a la guerra, i ens va llegar algunes de les comèdies més meravelloses que ha escrit mai cap dramaturg, com les d´aquest volum o "Lisístrata", "Les granotes" i "Les dones a l´assemblea". Com tots els genis, va dur als límits el gènere que conreava, fins a esgotar-lo. Darrere d´ell no es va tornar a escriure comèdia de la mateixa manera i el seu verb alat només l´han igualat monstres literaris de la talla de Shakespeare, Rabelais o Gadda.
