A principis dels anys 90 del s. XIX, Oscar Wilde es va dedicar a construir el seu pensament estètic en una sèrie de textos publicats en diverses revistes de l´època. D´entre aquests assaigs, destaca El crític com a artista (1891), escrit en forma de diàleg, que reuneix tant un innegable valor literari com rigor i profunditat filos.fics. Partint de la Poètica d´Arist.til per. alhora en consonància amb la intel·ligent ironia de les seves obres més conegudes, Wilde recrea una conversa extraordinària entre dos personatges, Gilbert i Ernest, que despleguen alguns dels temes centrals de l´ideari estètic de Wilde, com ara el debat sobre els límits entre l´art i la crítica o l´ociositat i la contemplació com a requisits previs al cultiu artístic. Tal com faria en altres textos contemporanis, com ara La decadència de la mentida a l´hora de tractar la relació entre vida i art, a El crític com a artista Wilde inverteix l´enfocament tradicional sobre la relació entre art i crítica i defensa que la crítica és requisit previ (i no pas posterior) per desencadenar qualsevol procés artístic. Així, Wilde acaba establint una relació directa entre el progrés d´una societat i el grau de desenvolupament crític del seu art i erigeix en valor suprem l´ideal de l´esperit crític, com un factor indispensable per preservar la convivència entre les nacions d´Europa.
