Era dimecres quan vaig decidir convertir-me en l´Albert Serra. Erem a la platja, envoltats d´avis anglesos en pilotes, i enmig d´aquell mar de carn fláccida vaig decidir que sí, que per qué no, que em convertiria en l´Albert Serra. En aquell moment no vaig saber resseguir quin pensament concret m´havia dut al cineasta, estant com estava envoltat d´ánimes que vivien de propines, octogenaris que es cobraven les hores extres davant l´aigua amansida. Res d´aquell panorama podia fer-me pensar directament en ell o en el seu cinema, o almenys res de manera immediata. Mirant tots aquells vells pensava en Rubens i en tants anys amb l´obesitat com a paradigma de salut, pensava en la mort i en la naturalitat amb qué tota aquella jovenalla en fugia, esforÇant-se a semblar vius, fins i tot joves i lleugers, podia pensar en tot aixó, en el demá o en el després, peró no en l´Albert Serra. Per quins set sous hauria de pensar en l´Albert Serra, al mig de la platja menorquina
