«Perdurar, vaig dir en veu baixa dins l´escandalera, el caos i la barbàrie d´aquesta època que sembla que no tengui necessitat de poetes. Com si fos un mosaic de roïssos d´un banquet de mots que canten no-resos: les energies vivificadores i magnètiques dels amors llargs memorables, les electricitats íntimes i decisives de resplendors invisibles de l´esperit, les mirades lluminoses i la qualitat de la veu silent damunt el cos de les coses del món, aqueixa música d´un espai sonor carnal teixit de records, desigs i pensaments, formes i perfums, ecos i ressons. Tot aix. que ens ajuda a viure. Com si fos la cacera d´un trencadís d´instants que no es podrà veure mai complet perquè persegueix, sempre seguit i sense aturador, l´impossible etern, l´irrepetible instant etern que la tecné poètica podria aconseguir salvar de la desaparició i convertir en una vict.ria sobre el temps. Com si fos un trast llaurat de solcs de silenci.»
