L´Einar, que va néixer i viu en una petita ciutat del nord de Suècia, no ha sabut mai, en els quaranta anys que té, per què el seu pare va abandonar Catalunya de ben jove i no hi ha volgut tornar. Les circumstàncies l´empenyeran a esbrinar-ho i el duran a un món de silencis que es manté des del passat. «El fill el va mirar per veure si era capaç de distingir alguna emoció en el rostre de l´home que l´havia dut al món, quasi sempre inaccessible, quasi sempre tan serè i dur alhora, com el mar de gel on en aquell moment seien tots dos. No es podia dir ben bé que fos un home sorrut;no era gaire parlador, però tampoc no defugia les converses. Només quan en una xerrada apareixia qualsevol cosa que tingués a veure amb la infància o amb l´adolescència, i sobretot quan per alguna raó es parlava del seu país d´origen, es tancava en si mateix. Quan allò passava, els seus ulls foscos semblaven adreçar-se cap a algun punt més enllà de les parets, dels arbres o del mar». Ho sabem tot de la nostra família
