Llibert només el coneixia per un text, però admirava la seva ment lúcida. Per això el va sorprendre que es presentés a la consulta i li fes una confessió insòlita. Parlar amb ell era com posar un mirall contra un altre i guaitar un eco d´imatges repetides amb infinits graus de profunditat. Així i tot, Llibert hi connectava, ja li havia passat en llegir-lo. Malgrat aquesta sintonia, en mesos de teràpia no va obtenir cap resultat. Quan ja ho donava per perdut, el pacient va mostrar una millora sobtada i radical. Llibert havia tocat la tecla adequada sense adonar-se´n. Esperava esbrinar quina era en les pròximes sessions, però Quim no va tornar a la consulta. D´això fa vuit anys i encara no ho ha paït. El que Llibert no sap és que aviat es retrobaran. El desig de descobrir amb què el va treure del pou ressorgirà amb la força d´una obsessió. Mentre Quim i Llibert breguen amb una transcendència que els enterboleix la vida, al seu voltant hi ha qui l´entoma d´una altra manera. Bartomeu, per exemple, ho resumeix en un lema: «Que m´arreglin lo meu i merda pel qui quedi».
