La poesia de José Luis García Herrera té la capacitat de construir atmosferes molt personals i de crear escenes on el vers situa el personatge en el centre d´un món íntim, que va engrandint-se cap a la universalitat. Com a constant, és una lluita contra l´oblit, contra l´oblit que tot ho arrasa. La memòria és la gran aliada en el desig de deixar una empremta perenne del pas de les persones, breu, pel camí de la poesia i de la vida. Hi ha sempre un sentiment de pèrdua que crema entre els dits. Amb aquesta flama, a Hoste de l´oblit l´autor treu espurnes del seu ofici, perquè no pot declinar la vida d´una altra manera, sent hoste de l´oblit. Sempre en un primer pla, el poeta no s´amaga, s´enfronta a la crua realitat de les vides passatgeres i anònimes destinades a creuar l´arc de la intranscendència. I aquesta necessitat de transcendir més enllà de les històries quotidianes, més enllà de plantejar-se com una obsessió, acaba sent la força que canalitza una poesia que desitja perpetuar-se, no ja com una pedra en el mur, sinó com el llibre i el polsim de vida que porta, a la motxilla, el caminant.
