En Biel té la bonhomia d´aquells cuiners generosos, talment un abat de la Real que escampa benedicció per tot arreu, peró en forma culinária. Té uns ulls grossos, unes orelles preeminents, una boca i un nas que sobresurten per fer evident que aquests quatre sentits acompanyen unes mans que poden dur endavant propostes que són del gust de tothom. Tot aixó ve acompanyat d´una mirada suau i entremaliada alhora, d´una veu parsimoniosa, d´una oïda sempre disposada a escoltar, i d´una humanitat fora mida. Un cuiner que és l´amo, o un amo que fa de cuiner, que s´asseu amb els clients a degustar els seus plats, que n´explica l´elaboració feta amb l´experiéncia d´anys i panys, i la saviesa que comporta romandre davant els fogons d´enÇá de 1978. («História d´una passió. SemblanÇa personal d´en Biel Felip», de Felip Munar) La cuina mallorquina, tantes vegades vilipendiada i maltractada per gent que ni la coneix, ni la estima, ni tampoc la sent com a própia, ha esdevingut en les darreres décades una trista caricatura de si mateixa, un despropósit culinari i una ganyota cultural envers la nostra societat. Can Biel Felip s´ha erigit, en aquest mateix temps, en un reducte de plaer mengívol local, d´história viva comestible i de resisténcia estoica del que ha estat, és i ha de ser la vertadera Cuina Mallorquina tradicional. (Del próleg de Miquel Calent)
