A la manera de Josep Pla, de qui pren el terme homenot per jugar-hi i transformar-lo en homonot, Francesc Soler es planteja «recordar el que alguns homes han fet més enllá dels interessos particulars, immediats i petits» fins a esdevenir «un tipus singular, insólit, que s´ha significat d´una manera remarcable». Soler entrevista deu homosexuals (Jordi Llovet, Jaume Santandreu, Miquel Iceta, Jordi Petit, Armand de Fluviá, Llibert Ferri, Ferran Pujol, Ventura Pons, Nazario i Juan P. Juliá) destacats i famosos amb la voluntat de dibuixar la memória col·lectiva de l´homosexualitat a Catalunya des dels darrers anys del franquisme fins a l´actualitat. La diversitat vital, social i professional dels entrevistats és una de les riqueses del llibre: un professor universitari, un excapellá, un director de cinema, un empresari... Peró, com destaca Santi Vila en el próleg, «tots ells van créixer i afirmar-se com a persones, uns anys en qué l´homosexualitat va ser vista com una cosa lletja i penosa, tractada amb dolor, resignació i sovint combatuda com a malaltia» i reconeix que la llibertat i la normalitat actuals es deu «al compromís de persones amb noms i cognoms;i entre elles, a bona part dels entrevistats en aquest llibre». Deu retrats per dibuixar la memória homosexual de Catalunya.
