Barcelona, 1950. Una época fosca, trista, de falsa moral, d´hipócrita acceptació de les convencions socials. Una época en qué, malgrat tot, es podia gaudir d´una vida fácil, regalada, si s´escollien bé les amistats... i els amors. Amami, Alfredo, amami ens remet, óbviament, a La Dame aux Camélias, de Dumas, i a La Traviata, de Verdi. Les históries d´amor són universals, eternes. Poden passar a París, poden passar a casa nostra, al segle xix, al segle xx o en el futur. L´Amor (en majúscula, si us plau) no sap d´époques, ni de condicions socials ni d´orientacions sexuals. L´Amor és cec i, sovint, ens fa ensopegar i prendre mal. Aixó és el que els passa als amants de l´obra, Edgar, un pintor d´éxit, mantingut d´un acabalat home de negocis, i Jacob, un jove que tot just comenÇa a descobrir el món. Quan es té tot en contra, es pot lluitar o rendir-se. Per amor, es pot renunciar a l´amor , es pregunten els protagonistes. Que cadascú trobi en si mateix la resposta mentre escolta... "Amami, Alfredo, amami quanto io t´amo. Addio!"
