La poesia és en ella una llengua que es tornarà a imposar com a únic mitjà possible de dir alguna cosa, en algun altre moment de l´esdevenidor. Ara cal entregar-se al present fluid, a l´acció revolucionària de la lectura. L´aigua entre les coses s´articula des d´una paradoxa en el retenir d´una fluïdesa vital que s´escola. Hi trobem, així, un cant a la vida quan aquesta ha estat ferida per la pèrdua i la seva violència. Clara Ballart hi traça el vertigen de la fluïdesa vertical, sabent-se horitzontal o, més aviat, amb el do de la obliquitat de qui s´arrisca a la caiguda. Del pròleg de Meri Torras Francès
