Vivim com si el temps ens fos infinit. I tanmateix, com diu un vers de Maria Josep Escrivà: "no hi ha demà, no hi ha camins de llum: tot és mentida". Cal reconeixe´s a partir de la vivència íntima del dolor i que aquesta vivència progressi cap a la consciència del dolor col·lectiu. El desig és l´altra cara del dolor. Els dos conviuen i ens justifiquen. Voldríem que un instant de lucidesa ens fes dignes, com els arbres dignifiquen l´instant de llum que els alimenta. Potser l´únic lloc on mai no és tard és el poema.
