La Remei Duran és una dibuixant de prestigi que es considera una atractiva senyora de cinquanta i pocs anys, massa feliç esposa i mare. Una tarda, asseguda al seient del darrere del cotxe familiar, endevina, amb tota nitidesa, que el seu jove marit, violinista titular en una orquestra, s´enamorarà de la noia, violinista suplent, que els acompanya a casa per assajar i que seu al costat d´ell. Ells dos encara no ho saben. Ella, sí. A partir d´aquesta certesa demolidora, la protagonista de la novel·la, una dona decidida acostumada des de la infància a lluitar per la supervivència, no té cap altra opció que adonar-se del que és envellir per dins assumint de cop la vulnerabilitat de l´amor matrimonial, la drogodependència de la maternitat, la caducitat de la vida artística. A Benvolguda, Empar Moliner exhibeix el seu talent literari en un relat commovedor i inoblidable sobre l´amistat, el pas del temps, el perdó i la cruesa secreta, mai explicada i sempre suavitzada, del climateri. Ara ja tinc la confirmació científica de l´estat volàtil en el qual m´he instal·lat l´últim any sense haver-ne parat esment. La caiguda d´estrògens combinada amb la intolerància a la lactosa i la pèrdua de visió de prop fan que em miri el món des d´unes lleugeres ales d´espiadimonis. Per això podré veure, amb tota nitidesa, que el meu home s´enamorarà d´aquella altra.
