El poema observa i diu, toca de peus a terra, recull i es deixa interpel·lar per l´entorn. La seva funció és interioritzar el que es veu perquè faci pòsit a través de les paraules i abasti el que hi ha de profund en els marges de l´enllà, de l´extraradi del jo que compartim tots. El poema vol esbrossar el que hi ha d´ocult rere el que és evident, rere el brogit que amaga les coses essencials. I humilment les aplega, les endreça i les mostra per dibuixar-nos el món i el que som dins seu. El poema vol esbrossar evidències banals, retalls de món, amb les paraules, per apaivagar neguits, encendre somnis, cridar desitjos, burxar consciències, compartir gestos, pensar i repensar tot el que ens envolta i deixar-nos preguntes en l´aire, pendents, per mantenir-nos vius. Així, les paraules pouen instants, acompanyen soledats, fan reconèixer paisatges i ressusciten els mons que viuen rere les aparences. Perquè més enllà de les imatges ens reconeguem amb els dubtes, els temors, els somnis, els retrets, els silencis i la música que ens fan com som. Per això cal reivindicar l´idioma i el poema, eina de reflexió. I els poetes, que amb paraules fabriquen miralls de l´ànima.
