Amb tretze anys vaig marxar de la selva de Ghana cap al País dels Blancs. Després de cinc anys, en els quals vaig creuar el desert i tot seguit el mar en pastera, vaig arribar a Barcelona. No imaginava que aleshores començaria el pitjor i, passat un temps, el millor. Vaig viure a la jungla de ciment i d´indiferència, vaig dormir al carrer, vaig passar fam, fred i por i em vaig enfrontar al racisme. Però també vaig viure el feliç acolliment de la meva família catalana. Vaig aprendre a llegir i a escriure, em vaig posar a estudiar i vaig començar a treballar. Fins i tot vaig anar a la universitat. Però com més sabia, més interrogants m´apareixien. "Per què s´ha congelat la muntanya?", vaig preguntar-me en veure la neu per primera vegada. "Llavors Déu no va crear el món en set dies?", vaig plantejar-me quan em van explicar la teoria del big-bang. Quan anava al supermercat no veia menjar, sinó una successió d´objectes de colors vius alineats, però on es podia agafar una cabra? He explorat molts punts de vista al llarg de tot aquest temps: el xamanisme, el cristianisme, l´islam i la ciència. I he après que, al final, tots els éssers humans som iguals: no hi ha res més important que l´amor i el gaudi de la vida sense fer mal als altres. I que l´èxit no és res més que una acumulació de fracassos sense perdre la il·lusió.