La pedra del temps és un text d´un sol poema de més de mil tres-cents versos alexandrins amb estructura circular: acaba amb la mateixa paraula amb què havia començat. El protagonista, el caminant, l´autor i lector que tot és u es disposa a abandonar l´estança on viu i abans fa una darrera ullada de comiat als objectes i l´espai que l´han circumscrit. El viatge d´eixida no serà, però, enfora sinó a l´instant precís abans de caure en la pregonesa del son. Com Alícia al país de les meravelles en entrar en el cau del conill, el Jo s´enfonsa per les galeries del somieig i els records se li agombolen en la memòria;és ell, però, qui guia el somni o l´Altre, el cervell neguitós Com en una cascada d´imatges i sons el caminant-lector s´endinsa endut pel seu propi inconscient en una superposició de veus i flaixos de llum on es veurà ara movent-se, ara quiet com les imatges del cinema dels anys vint amb els rostres enfarinats, inexpressiu, gesticulant o parlant llengües inconcebibles en hores de la vigília i que ara es fan, de sobte, reflex astorador del seu i nostre ésser més inconegut
