En aquesta primera novel·la Vallmitjana intenta fer una novel·la peró ja comenÇa a veure que el fil seguit de la história argumentada (un noi de pocs possibles s´enamora d´una noia que viu en la pobresa més negra, etc.) és simplement una corda d´estendre episodis, ambients, personatges... ComenÇa a entendre que ell no vol explicar la vida d´un personatge sinó retratar persones de la vida, mostrar mons. Un dels temes que sostenen el llibre són les festes que els veïns mateixos s´organitzen amb motiu o sense quan els hi sembla que toca o que convé. Així el narrador ens pot presentar amb eficácia la vida del barri en el moment en qué tots estan actius i actuant junts, o més aviat discutint junts, en la preparació de la festa... i en la festa mateixa. El centre cívic a tots els efectes és la taverna, i en certes ocasions, el carrer. Les tragédies particulars s´entrelliguen amb els saraus col·lectius. Es una pintura de tons foscos travessada per esclats de llum i de color. Colors violents i traÇ segur. Del próleg d´Enric Casasses Juli Vallmitjana va néixer el 1873 en un carrer ara desaparegut de la Barcelona vella, el carrer Graciamat. Per tradició familiar estava destinat a fer d´argenter, peró ben aviat va descobrir també una vocació per la pintura i va estudiar tres anys a la Llotja. Va formar part de l´anomenada Colla del Safrá al costat d´artistes com ara Isidre Nonell, Ramon Pichot o Adriá Gual. Cap als trenta anys, després del suïcidi del seu pare, abandona la pintura per dedicar-se plenament a la literatura, sempre amarada dels ambients dels barris més pobres de la ciutat i escrita amb una llengua llisquent i viva. Vallmitjana se serveix del protagonista de De la ciutat vella per exaltar la vida comunitária dels més humils en contraposició amb l´egoisme dels cercles artístics barcelonins de tombant del segle XIX, que coneixia de prop.
