«Mai no volguérem veure ni creure que encetávem l´exili dels pobres, dels venÇuts. L´exili havia de durar més d´un quart de segle. No ho sospitávem. En la nostra óptica era una pausa, un repós en el camí i aixó ens impedia assumir la condició de refugiats i combatents.» En les acaballes de la Guerra Civil espanyola, mig milió de republicans van haver de creuar la frontera pels Pirineus. Les autoritats franceses, desbordades per l´allau de persones que demanaven ajuda humanitária, van confinar-los en improvisats camps de concentració. Com si fossin presoners, i no exiliats. A Quan érem refugiats, Teresa Pámies ens explica el viatge cap a la incertesa, llarg i dolorós, que va iniciar ella mateixa al camp de refugiats de Magnac-Laval. El seu testimoni punyent ens recorda que nosaltres també vam ser, fa no massa temps, víctimes de la tragédia de l´exili forÇat. Records dolorosos i imprescindibles d´una de les gran autores de la literatura catalana del segle XX, una veu que representa tota una generació que va triar el compromís polític davant de l´adveniment del feixisme. Un obra clássica que recuperem perqué ens ajuda a posar-nos en la pell de les persones que, malauradament, també avui es veuen obligades a fugir de casa seva. Com vam fer nosaltres quan érem refugiats.
