El meu pare va morir dues vegades. La primera, un matí assolellat en el qual l´Alzheimer va ennuvolar la seva ment i em va oblidar. La segona, tres dies abans de Nadal, quan, convertit en el Bolero de Ravel, va deixar de respirar. Aïllat del món entre sentiments de culpa i alleujament, no podia deixar de plorar i somiar-lo. Perdut en la seva enorme abséncia, vaig buscar en les vides d´altres homes i dones que havien passat pel mateix que jo una explicació a totes les emocions que m´aclaparaven. De la má de les deesses gregues del destí, vaig emprendre un viatge per l´espai i el temps per trobar respostes. Vaig volar fins a la cofurna on Verdi va compondre Nabucco;a la bromosa estació de tren on la Clara Schumann es va acomiadar per sempre més de Johannes Brahms;a la nit mágica en la qual Joaquín Rodrigo va donar vida al Concierto de Aranjuez... i a la tarda de primavera en la qual el meu pare va arribar a casa amb tres petits xiprers. Ells em van descobrir el camí de retorn a la vida. Ells em van ajudar a evitar que el meu pare morís per tercera vegada. Ells van ensenyar-me que l´amor pot fer nos immortals.
