"La lectura dels poemes que componen Aiguaneix, de Roser Cabacés, es perllonga com l´aigua pura del rierol en el temps interior, el temps de l´ànima que, per expressar-se, viatja en metàfores i imatges simb.liques: «ben en silenci/ sento les veus de l´invisible». Així els poemes ressonen a l´ànima com una simfonia composta en diferents moviments i visions interiors, «finestres badades/ per albirar el misteri». L´experiència mirífica de la primera lectura es perllonga en les lectures segu?ents perquè els poemes d´Aiguaneix ho donen tot, per. en preserven el misteri perquè així obra també la natura, «sempre sabent que el misteri s´amaga/ perquè el regal és saber-lo invisible". (De l´epíleg de Teresa Costa-Gramunt).
