Amb un informe mèdic tremolant-li a les mans, una dona decideix emprendre sola un viatge a peu, d´un extrem a l´altre de les Alberes, a l´hivern. Seguint el rastre fugitiu de la trobairitz medieval Alba de Peralada, i acompanyada per les notes romàntiques del Winterreise de Schubert, deixa enrere tot el que ha estat fins aleshores per encarar les preguntes que no es responen amb paraules. Sobre l´amor, la mort i el coratge d´estar viu. «Ocells, arbres i aigües componen, també, un llenguatge del camí. Diferent del que em pensava, fet de signes que van més enllà dels números i les paraules. Aprendre´l és com aprendre a caminar. Fent tentines. Ensopegant. Buscant l´equilibri, la manera de sostenir-se en el món. Diuen que no hi ha dues petjades iguals en tota la capa de la Terra i quina és la meva Deu ser diferent de la que ha estat fins avui Totes les cèl·lules del cos es renoven completament cada set anys;ossos, pell, cabell, sang, pits... he estat set persones diferents fins a aquest moment. Set petjades. Amb prou feines recordo com era posar-se a les sabates d´aquelles altres que vaig ser. Cap a on em duran, ara Només el camí m´ho pot dir.» Elisabet Riera ha escrit una novel·la que és paisatge íntim: un recorregut a través dels Pirineus orientals de llevant cap a ponent que és el viatge de transformació de la mateixa narradora, i alhora un homenatge als caminants solitaris i a la fin´amor de les trobairitz.
