Piedras madre y memorias heridas. San Miguel de los Reyes

Sant Miquel dels Reis es pot descriure com un edifici tan recosit com ho és la seua biografia, aquella que els seus habitants han teixit durant segles amb les seues ànsies, des de les de plaure a Déu fins a les de castigar per sempre l´enemic. La clau d´aquest espai es troba en una substància formada per vivències ja evaporades i per tresors -llibres, pintures, cantorals, etc.- sostrets o desamortitzats a altres espais, de manera que la capsa de meravelles d´aquest lloc s´ha expandit i alhora, estranyament, ha romàs en el seu interior com un joc de buits i presències. Una altra clau, decisiva o inevitable, és la reutilització d´aquest monestir com a presó, primer de dones, després de presos comuns i, finalment, de presos polítics, que van tenir destins molt diferents. Tota aquesta realitat és incommensurable, cosa que hem abordat com un relat de l´edifici, per a l´escriptura del qual s´han consultat historiadors, s´han fotografiat fragments eloqüents, s´han reproduït documents i, sobretot, s´ha caminat una vegada i una altra per les capes de les seues edats, contemplant parets buides que sabíem que havien estat vestides. I també, quan s´ha jutjat necessari, ens hem apropiat dels recursos i imatges de Vicent Andrés Estellés, Cervantes, Vladimír Holan o Carmen Amaya, i de molts altres, per a construir una idea del lloc, atès l´envitricollament: des d´alqueria musulmana fins a immensa biblioteca, sense oblidar els xiquets del col·legi, els monjos callats, els ducs, les galeres de dones preses, els captaires i els milers d´empresonats durant el segle XX. Tot entre els seus murs. Tot, en suma, pedres mare i memòries ferides.