Després de dotze dies de navegació, la retina de Josep Maria de Sagarra per fi deixa enrere el Mediterrani i s´obre a tots els blaus de l´Atlàntic. És el 1937 i acaba de passar la nit de Cap d´Any a bord del "Commissaire Ramel", on s´ha embarcat fugint de la guerra que comença a incendiar el continent europeu. Però el seu exili es converteix immediatament en lluna de mel. D´aquest viatge singular en va sortir "La ruta blava", la crònica vibrant d´un català pel món. Hi ha la salabror picant del port de Marsella, la corba insular de les Antilles i la gran poesia mecànica del canal de Panamà. També el cor sobre el Pacífic, on vola l´albatros baudelerià i els tripulants s´aboquen a vils sainets després de tants dies a alta mar. Destinació final: Tahití. Llavors el que prometia ser el paradís autèntic, entre lagons fúlgids i cocoters, es converteix en una cosa encara més interessant: en un país real. És tot un món que desfila pel seu quadern, ple de comerciants xinesos, hotelers txecoslovacs, turistes americans fets de sucre, vells amb barba blanca i pareu, i les dues criatures de qui Sagarra es fa amic al món petit de Bora Bora... Fins que la retina s´acostuma a la llum de nous colors, i ja trobes a faltar els de casa: Per això només accepto Punaauia com un parèntesi que no pot durar gaire, perquè, a mesura que he anat penetrant dintre el gust d´aquest país, m´he convençut que més m´estimo morir fusellat a Europa que coronat de flors i picat de mosquits dins la petxina de nacre de la Polinèsia. D´aquesta matèria estan fets els grans viatges.
