El cos és ben present dins de Filaments. La plasmació del cos femení s´ofereix aquí de manera paradoxal. Elisa Biagini s´enfronta a la qüestió de la fisiologia, seguint els passos de poetes americanes com Anne Sexton, però alhora la florentina desdibuixa el rastre del cos, tot fracturant-lo, en sintonia amb la dislocació reflexiva dels materials que empra. La capacitat d´entendre la realitat està determinada per entendre les veritats fisiològiques més íntimes. La raó està cridada a combatre el desconeixement d´una fisiologia innocent que s´ha d´escoltar, però, com a única via de comprensió. El cos, doncs, concreta el contacte i les emocions. La inspiració literària de l´autora va més enllà de la corporeïtat i es conjuga amb la voluntat de sentir la terra i, fins i tot, d´inhalar-la, amb tota la seva complexitat de ramificacions i perllongaments. Biagini esgrimeix una veu pròpia i escriu com a acte (re)generatiu. Per contextualitzar-la amb la poesia catalana actual, té elements poc o molt coincidents amb poetes com ara Mireia Calafell, Maria Cabrera, Maria Antònia Massanet, Anna Gual, Maria Sevilla, Raquel Santanera, Maria Isern, Anna Gas o Lucia Pietrelli.
