La Clàudia té tretze anys la primera vegada que una papallona la mossega. Aquella mateixa tarda serà testimoni d´un fatídic accident. Des d´aleshores la vida avança a batzegades per a ella i la seva germana Sara: l´època universitària, les festes de joventut, les parelles i la maternitat fins que trenta anys més tard l´esdevir les obliga a retrobar-se i afrontar cara a cara l´episodi més cru de la seva infantesa. Mentrestant, s´imposa el pas del temps, que en la Clàudia sempre es conjuga amb un passat ferit disposat a tornar quan menys s´ho espera: com el batec d´unes ales que provoca el caos a l´altre banda del món. Marta Bayarri explora a Les papallones no mosseguen les formes que una ferida del passat pot tenir quan som més grans, si no hem sabut aplacar-la abans. Amb tacte de narradora lepidòptera, amb bones dosis d´un sentit de l´humor irònic, i la sensibilitat d´algú que ha dedicat tota la seva vida a encarnar emocions d´altres, Bayarri narra una història universal sobre créixer i deixar enrere la pell dura de les ferides que carreguem, com crisàlides que no s´acaben d´obrir mai del tot. La vida, això: l´amor i la mort, les cures i el dolor, la infantesa i la vellesa, oscil·lant, amunt i avall, com ales de papallona;l´única manera que coneixem de mantenir-nos en l´aire, en ple vol.
