L especulació que la lectura d aquests poemes provoca ens fa detenir-nos ara breument en el títol. Els marges, les vores dels camins, espais limítrofs on de vegades ens menen les passes, foraviats d altres centres, potser procurant el propi centre, el marge constituït com a centre del marge. Això és clar. Com aquesta «claror» que ens obri la visió de les coses, una llum que també i sobretot il·lumina per dins, tot acceptant que dins i fora són convencions del llenguatge que ací no sempre funcionen. El marge, el límit de les coses, allò que dona perfil al que és i on alhora allò que és deixa de ser-ho, on se situa la claror, el coneixement, la possibilitat de distinció dels matisos de la realitat. És quan es pot captar la claror dels marges que aquesta poesia de la meditació, aquest diàleg sostingut en soledat amb un mateix, sempre enmig de la natura essencial que som, pot fructificar, com en la bellíssima metàfora «exili d espores» que tan bé pot resumir el sentit últim de la poesia de Manuel Bellver.
