La dimensió impossible reivindica el paper actiu de l´arquitecte com un sintetitzador capaç de transformar, canviar o anul·lar les regles que imposa el context per alterar perceptivament els elements propis de l´arquitectura, mirant de jugar amb la realitat de l´usuari-espectador. Una arquitectura de la qual no ens importa tant la forma, el volum o el pes, sinó com s´entén en la seva relació amb el medi o com és capaç de generar ambients d´alta intensitat que possibilitin una vinculació rica i densa entre el subjecte i l´espai. La dimensió impossible també defensa l´existència d´una arquitectura complexa, ambigua, equívoca, en què projectar esdevé un procés obert en el qual totes les parts conviuen en un conjunt dotat i potenciat per les experiències, els entorns i els significats que l´envolten. Una arquitectura capaç d´establir noves lleis perceptives, que ens despertin els sentits i ens deixin aproximar-nos a l´objecte i a l´espai arquitect.nic des de visions que tenen a veure amb l´element sensorial, el perceptiu o l´atmosfèric. És a dir, l´impossible superposat al que és vi
